dimecres, 25 d’abril de 2012

Edipo, un destino inexorable:


Una de las historias más populares de la mitologia griega es la que narra el trágico destino de Edipo de Tebas. La dinastía real de la ciudad, situada en grecia central, se inició con Cadmo esposo de Harmonia. Tuvieron cuatro hijas i un hijo llamado Polidoro que fue su sucesor. Después de diversas dificultades en la transmisión de el trono, Layo (el heredero del trono) fue desterrado por Anfión y fue acogido en la corte de Pelope, que raptó a Crisipo provocando la maldicion de Pelope (que fue la causa de su posterior tragedia familiar). Layo volvió al trono de Tebas tras la muerte de Anfión, se casó con Yocasta y tuvieron un  hijo. Pero un oráculo le habia advertido que si tenia un hijo, seria el causante de su muerte, entonces, en cuanto nació el hijo le taladró los pies i lo abandonó en un monte, convencido en que nadie lo recogeria. Sin embargo unos pastores del rey Corinto, lo encontraron y se lo llevaron a la reina, que le curó los pies i le puso el nombre de Edipo, pies hinchados, seria su traducción. Como los reyes noia tenian hijos, lo adoptaron. Cuando creció, un compañero le reveló que no era hijo de quién creia sus padres y muy indignado, fue a consultar el oráculo de Apolo de Delfos, quien le ordenó que no volviese a su patria porque si lo hiciese mataria a su padre y se casaria con su madre. Para evitarlo, cojió la dirección opuesta. Se encontró que un señor acompañado de unos criados le bloqueaban el paso, le atacaron, y respondió matandolos a todos menos a uno que llevó a Tebas. Este le explicó que a quien mató, no fue otro que el rey Layo, que sin darse cuenta, había cumplido la primera parte del oráculo: ''la muerte de su padre.''


Muerto Layo, Creonte, el hermano de Yocasta, se hizo cargo del poder en Tebas. Por aquella época la comarca era devastada por la Esfinge, que era un monstruo que devoraba a los tebanos que no acertaban el enigma que les proponía. Creonte prometió la mano de Yocasta y el trono a quien resolviera el enigma. Y así es como Edipo se enfrento solo a Esfinge, que le puso el siguiente enigma: ''Que animal tiene cuatro pies por la mañana, dos al mediodia y tres al anochecer?''. Entonces Edipo le responde: ''El hombre, que anda con pies y manos en la infancia; sobre sus pies en la madurez y apoyado en un bastón en la vejez '' Y con esta respuesta tan precisa, la Esfinge se suicido arrojandose a un precipicio y Edipo se casó con Yocasta y obtuvo el trono de Tebas, Se habia cumplido, entonces la segunda parte del oraculo se habia cumplido: La boda del héroe de su madre. 






Del matrimonio, nacieron dos hijos Etéclones y Polinices y dos hijas, Antígona y Ismene. Pero cuando Edipo se enteró de la muerte del rey corinto (al que creia su padre), se desencadenó una tragedia con el suicidio de Yocasta y la ceguera que se causó el propio Edipo (se arrancó los ojos).

Gladiator

GLADIATOR







-És una película del año 2000,
Fitxa técnica: Director: Ridtley scott
                        Reparto: Rusell Crowe, Joaquín Phoenix, Connie Nielsen, Dijmon Honsou, Oliver Reed,          Richars Harris.


Actor del Año (Russell Crowe)


Argumento:
- Máximo es el general de los ejércitos del norte nacido en Augusta Emerita (la actual Mérida, Badajoz, España) personal del emperador Marco Aurelio. Es traicionado por el ambicioso hijo del emperador, Cómodo, quien asesina a su propio padre y toma el poder. Capturado y esclavizado en Hispania, junto a su finca, Maximus se convierte en gladiador y llega a desafiar al mismo emperador en el Coliseo.En ese estado es encontrado por comerciantes de esclavos, quienes lo capturan y lo llevan a Zucchabar, una árida ciudad en África del norte. En ese lugar es adquirido por Próximo (Oliver Reed), quien dirige una escuela de gladiadores. Desmoralizado por la muerte de su familia y la traición de Cómodo a su amigo el emperador Marco Aurelio, Máximo se niega a luchar en los entrenamientos, hasta su primera pelea, cuando no tiene otra opción que luchar o morir. Dado que él, como militar romano tiene un entrenamiento de combate formidable, destaca entre las filas de esclavo y se convierte en un gladiador popular.



El rapte d'Europa

Entre les abundants aventures amoroses de Zeus que trobem a la mitologia grega, una de les que han assolit més difusió és la que protagonitzen Zeus i una princesa de Fenícia anomenada Europa.
Un dia que Europa passejava amb les seves companyes per la vora del mar,Zeus la va veure i se n'enamorà perdudament. Aleshores el déu es va apropar a les joves prenent l'aparença d'un brau blanc i va permetre que Europa l'acariciés i que s'assegués sobre el seu llom. En el moment en que Europa estava més confiada,va emprendre la fugida en direcció a Creta, on les Hores els havien preparat el llit nupcial. De les relacions que allí va viure amb Europa, van néixer els seus fills Minos, un rei llegendari de Creta, Radamantis (jutges de l'infern) i Sarpedont, heroi de la guerra de Troia.
El mite és d'origen molt antic i ha arribat a ser un dels més famosos i populars gràcies a la gran quantitat d'obres literàries, escultòriques i pictòriques que ha inspirat.
Obres literàries:
El poeta Ovidi va escriure la següent descripció de la seducció d'Europa per part de Zeus.
''Y poco a poco,el miedo quitado,ora sus pechos le presta
para que con su virgínea mano lo palme,ora los cuernos,para que guirnaldas
los impidan nuevas.Se atrevió también la regia virgen,
ignorante de a quién montaba,en la espalda sentarse del toro:
cuando el dios,de la tierra y del seco litoral,insensiblemente,
las falsas plantas de sus pies a lo primero pone en las ondas;
de allí se va más lejos,y por las superficies de mitad del ponto
se lleva su botín.Se asusta ella,y arrancada a su litoral abandonado,
vuelve a él sus ojos,y con la diestra un cuerno tiene,la otra al dorso
impuesta está;trémulas ondulan con la brisa sus ropas.''
Arts plàstiques:
- Atuells pintades gregues
- Frescos romans
- El rapte d'Europa de François Boucher
- El rapte d'Europa de Gustave Moreau
- El rapte d'Europa de Paolo Veronese
- El rapte d'Europa de Rembrandt
- El rapte d'Europa de Rubens
- El rapte d'Europa de Picasso




















-El rapte d'Europa de Ticià






















- El rapte d'Europa de Serov


















Curiositats
El seu nom va aparèixer en segells postals commemorant la Unió Europa (UE), que va ser emesos per primera vegada el 1956.Juntament amb el brau blanc,apareix en les actuals monedes de 2€ gregues.














l'enterrament

L'endemà de la mort es feia l'enterrament , al mati a primera hora .El fèretre ,el portaven en carro o bé a espatlles dels parents i amics.La comitiva fúnebre anava de dol , amb vestits negres o blancs i els cabells curts .
La comitiva es dirigia al ceminteri , situat fora de la cuitat vora els camins , cap a l'oest en la direccionó on creien que hi havia els camps elisis o les illes dels benaurats . En el cementiri s'incinerava o inhumava el cadáver .Si era incinerant , ela parents recollien les cendres i les dipositaven en una urna que després era enterrada .A continuació es feien libacions al mort .les tombes es recobrien amb  un túmul de terra i la damunt es posava una estela amb una inscripció les famílies reques constrïen un petit templet sobre la tomba

LA GUERRA DE LAS GALIAS


La Guerra de las Galias fue un conflicto militar librado entre el procónsul romano Julio César y las tribus galas entre el año 58 a. C. y 51 a. C. En el curso de las mismas la República romana sometió a la Galia, extenso país que llegaba desde el Mediterráneo hasta el Canal de la Mancha. Los romanos también realizaron incursiones a Britania y Germania, pero estas expediciones no llegaron a transformarse en invasiones a gran escala. La Guerra de las Galias culminó con la Batalla de Alesia en 52 a. C., donde los romanos pusieron fin a la resistencia organizada de los galos. Esta decisiva victoria romana supuso la expansión de la República romana sobre todo el territorio galo. Las tropas empleadas durante esta campaña, conformaron el ejército con el que el general marchó sobre la capital de la República.
Pese a que César justificó esta invasión como una acción defensiva preventiva, la mayoría de los historiadores coinciden en que el principal motivo de la campaña fue potenciar la carrera política del general y cancelar sus grandes deudas. No obstante, nadie puede obviar la importancia militar de este territorio para los romanos, quienes habían sufrido varios ataques por parte de tribus bárbaras provenientes tanto de la Galia como del norte francés. La conquista de estos territorios permitió a Roma asegurar la frontera natural del río Rin.
Según Plutarco, los resultados de la guerra completa fueron 800 ciudades conquistadas, 300 tribus sometidas, un millón de prisioneros vendidos como esclavos y otro tres millones muertos en batalla. Los historiadores antiguos son conocidos por exageraciones de este tipo, pero ciertamente la conquista de la Galia por parte de Julio César fue la mayor gesta militar desde las campañas de Alejandro Magno.

 
Pintura que refleja la capitulación de Vercingétorix. Podemos ver no solo los estandartes capturados sino que también una escena del triunfo ofrecido a César.




Comentarios a la Guerra de las Galias de Julio César:

Los Comentarios a la Guerra de las Galias de Julio César es una de esas contadas joyas de la literatura que nos permiten conocer en profundidad la historia y al mismo tiempo no resultan excesivamente complicadas de entender para un lector con un conocimiento de la época medio/alto, siendo conscientes de que se trata de una obra de narrativa escrita hace 2.100 años y por tanto precisa haber leído antes novelas u obras narrativas sobre  este conflicto armado para facilitar su comprensión.

Llama poderosamente la atención el hecho de que Julio César escriba sus Comentarios de la Guerra de las Galias en tercera persona, es una constante el encontrar en el texto frases tales como "Cesar decidió..." "Cesar ordeno..." resulta poco usual en lo que es una obra fundamentalmente autobiográfica que no obstante parece carecer de todo sentimentalismo y está construida como una relación de hechos, dando en todo momento la sensación de que Cesar actuaba movido por los acontecimientos incluso para justificar algunas acciones aparentemente deleznables como cortar la mano a varios miles de Galos; como he comentado anteriormente Julio Cesar buscaba ganarse no solo al pueblo de Roma sino también a sus clases más poderosas que eran mayormente quienes podían tener acceso a la lectura en la época, no olvidemos que el Senado Romano estaba plagado de enemigos de Cesar.

Los 8 libros de que constan los Comentarios de la Guerra de las Galias están escritos o dictados personalmente por su autor (según sugieren la mayoría de expertos), tan solo el último de ellos fue escrito por su secretario Hircio; son 8 libros para narrar un conflicto que se inicio en el año 58 a.C. y concluyo en el 50 a.C. Lo más complicado para el lector será seguir a Cesar en sus continuas luchas con las diversas tribus galas que poblaban un muy vasto territorio, sin olvidar las dos breves incursiones en Germania y Britania que no tuvieron especial repercusión. La propia concepción de la obra dificulta su lectura al lector profano, estamos ante una narración de hechos con tan pocos detalles que en algunos momentos andaremos algo perdidos.

El momento culminante de los comentarios a La Guerra de las Galias es el asedio de Alesia que finalizo con la rendición del líder Galo Vercingetorix (que años después sería ejecutado en Roma) donde además finaliza el último de los libros escritos por Cesar, sin una palabra de más. Aunque también resultan muy interesantes algunas breves digresiones que realiza Julio Cesar como ordenar al principio de la historia a los pueblos por su fiereza, o breves reflexiones sobre la religión Druídica, donde tampoco encontraremos nada que pueda indicarnos que pensaba el escritor al respecto.

Libro de "comentarios a la Guerra de las Galias de Julio César":

dimarts, 24 d’abril de 2012

dimecres, 18 d’abril de 2012

Astérix i obelix:
René Goscini
Albert Uderzo
Astérix el Gal, es una serie d'historietes comiques creades per René Goscini (Guió) i Albert Uderzo (dibuix). Va aparèixer per primera vegada el 29 d'octubre al 1959. Actualment hi esta traduïda al una gran multitud d'idiomes i hi és disponible a un munt de països, lo que la fa l'historieta francesa més popular del món. Astérix i Obelix està creat per a totes les edats; Tan com als nens els hi agrada tant les baralles i altres gags, als adults els hi agrada més, les escultures, els    jocs de paraules,...
Argument:
Astérix viu al voltant de l'any 50 a.C. a una aldea fictícia al nord-est de la Galia, l'unica part que encara no ha sigut conquerida per Juli César, també personatje de la serie. La aldea és rodejada i vigilada per quatre campaments Romàns: Babaórum, Láudanum, Aquarium i Petibónum. El que fa recordar a la molt clàssica frase, que surt abans de cada capítol:
Estem a l'any 50 a.C. Tota la Galia està invaïda per els romans. Tota?, NO!, encara hi ha una petita aldea poblada per irreductibles gals que encara resisteixen i sempre a l'invasor...
La gran resisténcia dels gals es debuda a una poció màgica feta per el druida Panoramix. La trama de la majoria d'historietes còmiques va de que els romans traten de robar la pócima o al druïda, o volen invair el poble amb estratégies, etc...

Rastres còmics:


Astérix i obelix esta repleta de rasgs còmics, basats en esteriotips de les nacións Europees contemporànies, per exemple:
-Al cómic: ''Astérix i els godos'', surten els godos representats com gent molt militarizada i regimentada
-Al cómic ''Astérix en Bélgica'' Entran els belgues en escena, els cuals tenen una forta al.lusió per les patates
-Els Anglesos són mostrats com educats, beguent aigua calenta o cervesa tíbia. (En aquest cómic d'astérix, gràcies a Astérix, va portar el té a els anglesos). I també hi han bromes referides al menjar anglés i el seu mal sabor
- Espanya és el pais barat del sur on la gent del nord va de vacances (i demanen de menjar el mateix que a les seves cases). Entre altres tópics al flamenc, als toros o a l'oli d'oliva
-Els grecs: Són representats com gent amb cases i families enormes

MEDUSA

En mitologia grega, Medusa, era un monstre femení la mirada del qual convertia la gent en pedra. En la versió més coneguda del mite, Medusa era originalment una bonica dona humana. Posidó es va enamorar d'ella, i la va violar en un temple dedicat a Atena. Posidó i Atena eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes.
Atena, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva.
Medusa va ser desterrada a viure a les terres hiperbòries.
Va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèrifos, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atena el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc unes sandàlies alades i un escut. Perseu volant amb les seves sandàlies, va aconseguir situar per sobre de Medusa tallant-li el cap en un sol acte. Amb aquest tall, pel mig del coll de Medusa, van sortir els seus fills, Pegàs i el gegant Crisaor. El cap de Medusa va ser per a Atenea, que la va utilitzar com a escut en totes les seves batalles, com va fer Perseu anteriorment per rescatar Andròmeda i poder matar Polidectes.La sang vessada en la decapitació de Medusa va ser gelosament guardada per a fins que només els Déus coneixien, ja que la sang de la seva vena esquerra venia a representar un verí mortal, i la del seu costat dret, tenia característiques guaridores que s'utilitzava fins i tot per poder ressuscitar als morts.
Perseu amb el cap de Medusa
Medusa



Safo de Lesbos:
Bust de Safo de Lesbos
En llatí Sappho va ser una poetessa grega. Resideix a l'illa de Lesbos. Va formar un grup de dones dedicades al culte d'Afrodita en el qual es conreava la poesia i la música. Només se'n conserva una oda completa (comoposició lirica en vers) i fragments d'altres obres. Descriu una passió amorosa, física i intimista adreçades a les dones del seu grup o als deus, sobretot a Afrodita. Presentava el desig com una potència irracional poderosa i exposava l'ànim i la supermacia de la bellesa i el sentiment.
La seva fama va ser enorme i plató la va considerar com una musa més (les muses eren les divinitats que inspiren les arts de la escriptura i la música). De l'illa on va néixer (Lesbos) en deriva la paraula de lesbianisme

El divorci

Sócrates va preguntar un dia a Gritobul coneixes algú qui parlis menys que amb la teva dona ?
li va respondre Gritobul : si existeixen son ben pocs .
els marits grecs sempre podian repudiar sobretot si no tenian descendencia o patien adulteri . En canvi es tolerava la llibertat sexual del l'home . De fet molts atenesos tenian uba concubina senseque per aquest motiu s'haguessin de separar dela dona podien sobre tot casar la dona amb una altre home sense dir-li res la tutela dels fills requeia sempre en l'home .En cas de divorci la dona tornava a recuperar el dot .L'esopsa podia divorciar-se si demostrava que rebia maltractaments , però tot i així no era gaire ben vist.

.

dilluns, 16 d’abril de 2012

CARGOS PÚBLICOS



Cónsules:
Son los jefes del Estado, gobiernan la ciudad y tienen el mando supremo militar. Convocan y presiden el senado y los Comicios Tributos. Duración: 1 año.
Pretores:
Administran la justicia. Cuando los Cónsules se ausentan de Roma pueden realizar funciones de mando militar y otras propias de los cónsules. Duración: 1 año.
Censores:
Vigilan las costumbres y los vienen de las personas. Realizan el censo de los ciudadanos y establecen su categoría social. Sólo los ex cónsules podían ser censores. Duración: 18 meses.
Ediles:
Controlan el comercio público, los espectáculos y los festejos. Delegan en agentes de policía para los mercados, calles y lugares públicos. Duración: 1 año.
Cuestores:
Controlan y cuidan la hacienda Pública. Duración: 1 año 



El divorci

Sócrates va preguntar un dia a Gritobul "coneixes algu amb qui parlis menys que amb la teva dona ? " Això respongé Gritobul :<< si existeixen són ben pocs
Els marits grecs sempore pudian repudiar ala seva fona ,sobre tot si no tenien descéncia o patien adulteri.En canvi es tolerava la llibertat sexual del l'home . de fets molts atenesos tenian una concubina sense que per aquest motiu s'hagessin de separar de la dona . Podien fins i tot casar la dona amb un altre home sense dir-li res . la tutela del fills requieria sempre en l'home .En el cas del divorci la dona tornava a recuperar el dot .

Atlàntida,la ciutat perduda

Atlàntida,és el nom de l'illa llegendària desapareguda al mar, que s'esmenta per primera vegada en els textos del filòsof grec,Plató.
La acurada descripció dels textos de Plató,ha portat que a partir de la meitat del segle XIX,durant el Romanticisme,s'hagin proposat nombroses conjectures sobre la seva ubicació.No obstant això,avui se sap que el relat presenta dades impossibles,però s'admet la possibilitat de que la llegenda hagi estat inspirada en alguna catàstrofe natural,com una inundació,un gran terratrèmol o una erupció volcànica.
L'Atlàntida ha servit d'inspiració per a nombroses obres literàries,musicals i cinematogràfiques,especialment de fantasia i ciència-ficció.

Segons els relats de Plató (428-347 a.C),l'Atlàntida era una civilització summament avançada en els aspectes socials,econòmics i polítics.

Era una gran illa localitzada a l'oceà Atlàntic,a l'oest de l'estret de Gibraltar.
Existeixen moltes teories sobre l'Atlàntida,però la teoria més acceptada és que aproximadament cap a l'any 900 a.C,una forta erupció volcànica (de la qual hi ha alguns indicis arqueològics) hauria estat el que en el relat de Plató va representar la ira del déus.
Segons el relat de Plató, en repartir-la Terra, a Posidó (déu del mar, germà de Zeus), li va correspondre,entre altres,la regió on es desenvoluparia l'Atlàntida. Posidó s'enamora d'una humana, Clito,filla de Evenor, el primer atlant (nascut del sòl). Era tal el seu amor per Clito que per protegir-la va crear tres anells d'aigua i va aixecar muntanyes al voltant de la terra on vivia, donant així naixement a l'illa llegendària.
Posidó i Clito van tenir deu fills, al primogènit, Atlas, li va serconferida la màxima autoritat sobre l'illa, i els seus germans es van repartir les terres en regnats iguals. La civilització que es va desenvolupar a l'illa va cridar a la seva terra "Atlàntida" en honor aAtlas, i al mar que l'envoltava, Atlàntic.

Sempre segons el relat de Plató, l'excel ·lència cultural dels atlantsva començar a decaure en allunyar les generacions de la sangdivina de Posidó, i van començar a florir sentiments innobles. Elsatlants van dominar tota la regió, fins que en voler dominar elsatenesos van obtenir el seu primer i fonamental derrota. Zeus, en observar el degeneramiento d'una civilització que havia estatexemplar gaudint de tota l'abundància, va convocar als altres déus per a resoldre sobre el càstig que cauria sobre l'illa. Encara que elrelat s'interromp en aquesta part, el càstig de Zeus hauria estat enfonsar l'illa en un dia i una nit en un gran cataclisme de sismes submarins i erupcions volcàniques.




Helen of Troy (Part 1)

http://www.youtube.com/watch?v=ADNWwTmgKbw

Helen of Troy (Part 1)

http://www.youtube.com/watch?v=ADNWwTmgKbw

dimecres, 11 d’abril de 2012

Escultors del període grec clàssic:
Els escultors grecs més importants van viure durant els segles V-IV a.C.:





-Miró: Autor, entre altres obres, del Discóbol





                      Discòbol de Miró





-Fídies: El cual va dirigir els treballs dels frisos i frontons del Partenó i va esculpir les estàtues d'Atena Pàrtenos (per la naos d'aquest temple) i de Zeus (per al seu temple d'Olimpia)


                 Atena Partenos, de Fídies





-Policlet: el qual va fixar les proporcions ideals del cos humà, i les va aplicar al Dorífor i al Diadumen


          Diatumen de Policlet     




 -Els seguents pertanyen al segle IV: a.C.:







-Praxíteles: autor de l'Afrodita  de Cnidos i Hermes amb Dionís infant entre altres escultures

                      Afrodita de Cnidos



-Lisip: autor de l'Apoxiomenos. Va fixar un nou cannon: la mesura de el cap es la 1/8 part de tot el cos
                        Apoxiomenos